Solcades

Fa gairebé tres-cents quilòmetres que és de nit i m’adono que allò que sospitava ara es confirma sense que em sorprengue: viatjar ja no té aquell misteri antic. ‘Just a perfect day’, diu la veu, i la pluja converteix los fars en petites aparicions mentre ‘some kinds of love’ pareix arribar d’un altre segle. I hi arriba. Entro de nit a Les Corts, allà on vaig nàixer i vaig aprendre a estimar. Gamper, Vilamur, Solà, Anglesola. On comença la ciutat? Només hi he arribat per deixar quatre coses al pis i continuar fins al nou jaciment. Catalunya, ferrocates. Encara és negra, la nit, i los carrers esguarden una claror antiga, esmortida i sobretot domèstica, que ix dels portals i dels badalls de les persianes blanques com una lluïssor retinguda i, per què no dir-ho, també viciada. ‘I’ll be your mirror’, com si les façanes sabessen qui era jo abans que jo mateix ho sabés. A la Concòrdia, los arbres molls sostenen una foscor tendra i los anys s’han assegut als bancs de la plaça a mirar passar la gent. Una bicicleta travessa la pluja. Una finestra s’encén. Hi ha una remor menuda, una llambregada, alguna cosa de balba i de llunyana que encara em reconeix. ‘Sometimes I feel so happy’. Durant uns segons tinc una edat sense calendari i m’aturo abans que la ment m’engane amb alguna associació que ara no em convé. ‘Between thought and expression lies a lifetime’, perquè hi ha llocs que continuen amb la qualitat de la infantesa quan ja no hi vivim. Deixo les coses, baixo altra vegada al carrer. La ciutat se desfà al vidre, lenta, com una borra d’aigua i memòria. ‘It’s just a dirty boulevard’. No he tornat, que m’espera urgent la S2 dels ferrocarrils. Només he passat per aquí. I, tanmateix, la Concòrdia queda darrere meu amb aquella claror antiga que encara respira sota la pluja quan emprenc Vallespir avall cap al col·legi o l’institut. Cap a Palau Reial, vull dir, que no ha passat lo temps en palangana. ‘Sweet Jane’. ‘Anyone who ever had a heart’.