Hi ha migdies que em sento afortunat. Sempre m’he sentit afortunat, val a dir-ho. Però hi ha migdies que me’n sento a consciència. Són els migdies que sento les amistats a prop meu, malgrat la distància. D’ençà que deixí de banda les xarxes socials he fet amistats rellevants i n’he recuperat de precioses.
De seguit, però, hi ha les amistats solemnes. Les de passar-ho bé i les de passar-ho malament. Les troncals. Aquelles amistats per les quals t’abandones i mentres t’agenolles a missa després del càntic d’Hosanna, descobreixes a un racó del temple, a la teua vora.
I el cor s’eixampla i la respiració s’accentua. Sens dubte, allà mateix hi ha quelcom més que unes vides humanes donant gràcies a Déu. Allà hi ha l’Esperit Sant i estàs a punt de prendre el Cos de Déu.
L’amor que t’allibera de qualsevol mal. L’amor absolut i complet. I a la dreta de la bancada, en Toni. Això no va d’aficions, ni de sorts. Això va d’amistat cristiana, a fe de Déu que sí. Amistat que és un carreu de marbre a punt per servir al mestre picapedrer per a que cree bellesa i consciència, que són les dues coses que la ciència mai podrà narrar.
Toni és mare. És poble, raïl. Per mi Toni són moltes complicitats i totes elles amoroses. És amistat, intel•ligència, cor. És una admiració sincera en el diàleg que fem quan passegem vora la mar. És carrer: saviesa i tendresa i també coratge, per què no dir-ho.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!