A tu que un dia vindràs a salvar-me
i de veres voldràs comprendre la por
que no em deixa viure quan camino,
visc, pasturo, passejo per la serra,
jo vull dir-te pregonament que t’estimo,
vull escriure això amb urgència
perquè arribat el dia no t’ho diré,
no podré potser ni prendre’t la mà
amb la força que caldria per renéixer.
A tu, persona avui desconeguda,
anticipada pau i llum en la meua nit deserta,
a tu i a mi mos ha tocat viure això i allò
i potser no hem sabut sortir del laberint
o potser vam fer-ho sense adonar-nos-en
un migdia o una vespra angoixant
preparant els exàmens de la universitat
o esperant el part de les nostres filles.
Sàpigues, ànima de Déu, el meu àngel,
que un dia creia que m’enterraven
però un altre dia la ciència em prengué
i vaig saber què allò era un amor real.
Vaig plorar setmanes i mesos per tots,
aviat vaig tornar a Jesús, confiadament,
amb la senzillesa que anhelava
i de sobte se’m concedí per guarir-me
una vida completa per ser viscuda dignament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!