A la platja, a l’hivern, s’hi ve a xalar. Collons, mai tant, si s’hi ve a gaudir. Val a dir que visc molt bé, estos dies abans d’obrir de nou jaciment al costat de casa. Però la felicitat no és plena. La felicitat és un estat de l’ànima permanent. Que no em passe el pitjor, que no li passe cap mal a la meua filla, ni a la meua crush, ni a la gent bona que m’estimo. Que la pau governe el món i m’ho pense i imagine, mentrestant. Que la vespa, la meua Billie, em respongue de bon de veres. Que cap xiquet plore de fam, que cap dona sente la càrrega del masclisme, ni de les lleis del patriarcat que el justifiquen o blanquegen.
Desitjos, anhels.
I la vida? Ah, és clar, això del sol de l’hivern i la fredor de les nits i l’aurora. Això és l’aurora: un despertar per confiar que el dia que comença serà bo per a tots. ‘Que no puc ser feliç amb tanta merda ahí a fora’ (Zoo). Qui pot ser-ho, Déu! Tanmateix, els àngels romanen a les sales dels hospitals i els mestres s’alcen, es dutxen, es vesteixen i acudixen als centres d’ensenyament.
Que el feixisme s’afone a la mar. Que els racistes entenguen que les races són quatre o cinc, però d’espècie només n’hi ha una i que, per tant, no hi millors, ni pitjors, en este món de mones.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!