Tornar a mare. A casa. A la mare. Avui sembla que torne d’un viatge llarg. Les ganes d’escriure, d’endreçar, de posar quatre comes i dos punts i seguit abans d’un balanç que sembla ocultar-se en un racó de la retina. Tornar a la terra, a l’escorça d’aquella carrasca que em salva. Després d’un silenci, unes notes de mar. Una mica de blanc, d’escuma. O molt de blanc. Tinc la sort de cara i una família que s’estima. Respiro. Respirar és una cosa colosal. Jo sé que qualsevol dia em mancarà tot este ordre. Este paisatge tatuat a leș mans. Un paisatge que he anat alliberant i que m’acompanya sense que jo me n’adone: la llibertat i l’amor i un oasi per a vents que s’han perdut. Aquesta és la felicitat promesa, la clau de volta, el desllorigador: escriure, llegir, estimar, etc. Que tot estigue bé, que la penya estigue contenta, etc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!