M’enfilo a la golfa, la golfa del panís. Munto les escales, d’esquena a la claror d’un sol que s’enyora i se m’arrepenja. Voldria aturar el temps i acaronar-me els ulls. Ingràvida vida davallant la vespra. Arribarà la nit quan siga l’hora en punt de cremar la golfa.
No a la primavera. No a la calor de la primavera, que ja ve en Pacorro amb la seua acordió i a canvi d’un traguet de vi et dóna conversa fins la nit. Per això, no al sol, no al migdia tornassolat a l’aigua de les basses, que baixen los dels Valentins a ballar amb
Massa cara la nit per negociar una eixida a esta llum embruixada, ara que la neu s’escola terra endins i alego el gebre governarà les raïls i les raïls abrigaran les llombrius i l’ordi poc reeixit malgrat la saó acollirà conills i estornells, però tot plegat ja de cara a la primavera silent, discreta i
Les coses senzilles son les que salven. De salvar, guaita, salven moltes coses. Una cançó, per exemple, salva. Una cançó, de sobte: La rue ne te reprendre pas. Breut. I un record. O uns records. Un record, posem per cas. Un gest en el marc d’una conversa: ‘La vida és això’, i fer el gest
La neu mos porta alegria i una melanconia sana, un recolliment cap a les petites coses i amb les persones que tenim a l’abast. Però per les pastores i els pastors que treballem en extensiu, la neu té una vessant un poc feixuga, sempre en consonància amb l’equipament i el rebost del paller. Per ser
Les ovelles xisquetes de ma filla Aran fan una funció de primer ordre en l’àmbit de la silvopastura, entesa aquesta com la pràctica encaminada a la conservació dels paisatges autòctons i les economies agrícoles respectuoses amb el medi ambient. Concretament, de les àrees comunals de la Serra de Godall. La silvopastura és la pràctica de