Los capvespres son solitaris. El jovent es troba al bar i els carrers esdevenen un desert improvitzat. Hi ha els llums de missa, del rellotge de l’església, i el passeig, que il•luminen les palmeres. I en dies com avui, de lluna vella, hi ha el reflexe del mar, amb los seus mirallets que em recorden
Ahir, al Teatre Orfeó Montsià, a Ulldecona, vam acudir amb ma filla Aran a vore l’espectacle ‘Ningú és un zombi’, de Jordi Folck. Es tracta d’una obra magnífica, tant pel que fa al text com la seua posada en escena, en forma de musical. El valor que posa de relleu és l’amor al proïsme. A
En dissabte la biblioteca esdevé un osasi, l’indret idoni per matar l’aranya abans no es faça l’hora de dinar. Amb ma filla fa uns anys vam pactar que abans de jugar a l’ordinador, llegiríem una estoneta. I la costum esdevé norma. Llegim i juguem a l’ordinador. I de mica en mica arriba l’hora de fer
A tu que un dia vindràs a salvar-me i de veres voldràs comprendre la por que no em deixa viure quan camino, visc, pasturo, passejo per la serra, jo vull dir-te pregonament que t’estimo, vull escriure això amb urgència perquè arribat el dia no t’ho diré, no podré potser ni prendre’t la mà amb la
Torno als Còdols. Als cinquanta còdols al mar, de la Laura Casas. Hi he tornat de nit, amb l’única esperança de deixar-me endur. Em calien, com em calia obrir silenciosament la persiana per comprovar que els hiverns i les tardors s’han fet, en esta latitud del món que habitem, a la mida del meu cos
Quan lo dolor desapareix, però saps que tornarà, s’obre un parèntesi d’alleujament, relaxament i, en certa mesura, d’esperança. Les ‘pedres’ al ronyó continuen sense sortir. Ara, mentres escric, sento la rèmora del dolor intens i punyent que els fàrmacs, per fi, han aturat. Però el dolor tornarà. I no sé quan, ni fins quan. Les
Vaig descobrir n’Elisabeth Kübler-Ross amb el seu best-seller La mort. Una aurora. Me’l vaig llegir íntegrament un matí tot passejant pels camps de Vilalba dels Arcs, a la vora d’on cada Setmana Santa representen la Passió. Hi ha lectures que, certament, no et deixen indiferent. I aquesta n’és una. I ho és sobretot perquè l’autora parla
Passejada nocturna amb l’amic Toni, que avui s’ha instal•lat al poble. Parlem de literatura mentres passsegem les meues gosses domèstiques i observem la fauna marina del port. Los crancs blaus i els llissals. Les minves de gener permeten vore’ls com si es poguessin agafar amb les mans. Per fi ha arribat la frescor, per cert
El dolor -el dolor físic- és potser el mal més desesperant que hi ha. I potser per això quan desapareix se sent un alleujament com a mínim proporcional al dolor ocorregut. És un alleujament que té una relació molt estreta amb l’alliberament. Perquè hom no es guareix, sinó que s’allibera del llast de la malaltia.