On és el rostre del vent que bufa per tot arreu i escampa el fullam pel món? Jo no el sabria veure. On és aquella espècie que alimentava els germans? On deixa d’ocultar-se la raó i l’enteniment? No és l’on, sinó el quan i el nom? Aleshores, quan vam ser? Això no és un poema,
Lo fred de l’hivern, lo cau del conill, lo cric-cric del grill fi com un cordill. Cada rosada de cada matí, que munto a Catí, als verals encantats pel silenci mut de tota vida. Jo, pertot arreu, i la teua ombra en la meua gran ment i la meua ment imaginan-te i desitjant vore’t abans
Veure a través de l’ull miop que sent tantes coses juntes que perd el fil i res no veu, percep, coneix, sense l’ajut de so que du el vent enllà del mar, durant la nit dels anys viscuts arran la vall de gel.
Què se’n farà del silenci? Quan floriran les roselles? Per què han emmudit tots los vents? Si la lluna no decreixés, si l’aigua no fos tan neta, tornarien les fosques nits que mos retornen els anhels i que mos fan sentir tant vius? Allò que passa lentament, sense mai adonar-nos-en, i que dóna sentit al
Quan coneixes l’altre t’adones que és igual que la imatge teua al divà dels espills més distorsionadors. No us deixeu enganyar per estes realitats: Tots som un reflex clar dels nostres pensaments.
Beso la pell dolça del mar llunyà. Tanco els meus ulls i et veig, ara, rient. Fosca, la nit reviu somnis estranys. Fràgils, els grills canten, bramen, criden. Aviat la fi serà presa i mai més vindrà a morir. L’amor ho és tot. Deso les claus al pany. Un fil molt prim uneix el món del
Canvis d’escena que em fan oblidar la sort de viure lluny de la ciutat, allà on vaig néixer.
‘D’altra banda, mercader massa afanyós i massa interessat, el considero, com he dit, verament arriscat i noïble’. M. Porci Cató: D’agricolia. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927.
He arribat a la ciutat amb l’autocar de línia. Un viatge inesperat. Si tot va bé, en llevar-me, em dutxaré, esmorzaré i tornaré al meu poble. Tant de bo tot surte bé. Retorn a l’esperança.