L’escarabat dormint, l’escurçó espavilat, la memòria del niu que penja de l’arbre, l’arbre cobert de sol i el sol tant lluny i ací, vetllant lo capvespre. La rella que solca no és pas mai debades la malesa que fa.
L’Autan no és del meu estil, però passa que tot i que porto la psoriasi a ratlla les mosques s’hi acarnissen. Hola estiu! Per una altra banda, reconec que alçar la tanca del corral dels marrans no és cosa d’una sola persona, però què hi farem. Bé, me n’he sortit prou bé. Fins i tot
Ha volgut que l’observés: ‘Guaita, no he marxat. Gràcies per l’àpat’. La rabosa girava cua lentament, amb la seua cua espessa entre les cames i un caminar lleuger, sense córrer. Tornava al cau després de fer desaparèixer el pinso de les gosses i beure del seu poval. M’ha alegrat vore-la. Fa anys que ronda per
La pau, la terra. Despertar en un gran somni. Sortir a pasturar.
Reneixo a soles de la nit fulgent com una soca a punt per talar, quan l’aire gira pel costat incert i els moixons callen, lo cel es tanca, la lluna es penja i esdevé el no-res, un pensament fosc i una llumeta per aferrar-se a qualsevol alè. Adéu a l’arbre, maleït l’home que vingué a
Quan era menut em feia cosa fer nit al maset. De fet, encara no era un maset, sinó una casa de camp que mons iaios Ramona i Antonio van refer amb l’ajuda d’uns manobres de Sant Joan del Pas. Això va ser l’any 1982, quan jo tenia 2 anys. Mon iaio no va conèixer el
He notat una fiblada al colze i m’he desvetllat tot d’una. L’aire passa finet per la porta. S’ha ennuvolat, lo cel, ara que la vespra va camí de ser meravellosa. Boja: Esbojarrada: Un amor. Hi ha els mosquits dits tigre, les mosques, la Lila i la Lia i les ganes de prendre de nou la