Esta miquiua de llum mos serveix per sopar als dos a redós de l’estufa i a redós de la ràdio. No dic astracanades i no dic cap xonada si dic que arriba l’estiu. No vulgues ser tant modern, que la tardor tornarà i pla mos trobarà dormint, qualsevol dia i vespre.
Si seguiu este bloc meu esteu al dia de l’estat de les meues patilles. Doncs bé, ahir ma mare Angelineta em va dir que les patilles que duia no m’afavorien, que eren massa extravagants, massa poblades, massa invasives en lo sentit de gruixudes. Em va dir que hi poses un remei urgent i, és clar,
No podia acabar pitjor. Esta setmana han entrat a robar al corral i han mort i tallat en rodó dos bancals més abaix les tres ovelles xisquetes de casa. El culpable? La fam. La desesperació. No hi vull pensar. Evidentment, he denunciat l’escomesa a la policia local, els quals l’han tramès als Mossos d’Esquadra. A
Desfaig camins panxa enlaire, cap per amunt, esperant la pluja que ha d’arribar de matinada. Les hores cauen discretes pel penya-segat. Amb la mirada fixada als núvols escolto el vent i el xiscle de l’òliba. Si tanco els ulls m’adormiré i somniaré escenaris horribles, éssers indòmits en un laberint de síl•labes. No m’hi compteu, jo
Em caldria escriure sobre l’aigua, sobre l’escuma de les platges i el blau marí dels inabastables oceans vistos des de les finestretes dels avions. Em caldria escriure sobre la mar dels pescadors del tresmall o escriure sobre els moluscos que habiten als bancals d’ametlers. Em caldria plorar i no puc. Jo sé que l’angoixa m’ha
Contra tot pronòstic, contra allò que en un primer moment podíem pensar, este passat Nadal, a Ulldecona, el Patronat de la Passió vam fer una representació molt acceptable dels Pastorets, a l’aire lliure del poliesportiu, complint totes les mesures de seguretat. Ma filla Aran i jo vam representar el paper de pastors i vam xalar
Tornaria a la foscor de la sala de cinema o del calabós amb Tu al meu cor esguardant-me la llum d’un dia d’hivern assolellat, a soles amb Tu envoltats d’oliveres.
Muntem a les golfes. Algun dia morirem de pena mentres muntem a les golfes. La rabosa també passarà pena de vore-mos sentenciats. Farem un pet-metralleta asseguts a les golfes contemplant lo sol que desapareix rere la carena. No passes pena per la meua pena.
Baixem de les golfes i les ombres dibuixen a les parets històries enrevessades, a fe de Déu enamorades. Vaig perdre i en acabat vaig vèncer celebrant la vida segons Eduard Solà.
Resplendia en la foscor un llamp de pastor jove que guardava a la muntanya els dies de juliol i agost amb gran destresa, lluny de la greixina del corral de les tardors i els mesos d’hivern i de qualque exclamació de pena, pasturant per l’espai immens on lo llop i l’ós mandregen i els dies
Per ventura, este matí, mentres pasturava, se m’ha acudit fer-me un selfie prenent com a centre d’atenció les meues patilles. Com ja sabeu, les meues patilles son motiu d’especial seguiment en este bloc meu. Perquè les meues patilles son la meua presa de terra, lo meu centre de gravetat en relació amb lo món i