Acluca’m els ulls
3 de juliol de 2021
0 comentaris
Acluca’m els ulls. Canta’m a cau d’orella. Escolta la nit.
Acluca’m els ulls. Canta’m a cau d’orella. Escolta la nit.
Baixa les escales, palpa el pany, obre la porta i s’adona que plou. Camina fins les escales de missa, baixa els esglaons de pedra, un a un, sense pressa, arriba al replà, tanca els ulls, sent el campanar, quarts de sis, sempre massa aviat. Baixa pel carrer de les Ferreries, que és un antic camí
La foscúria de la nit i el mestral engoleixen un abisme, una profunditat sense fons, quimeres que s’oculten en la fe, en la fe d’una raó sagrada i misteriosament fecundada per la vida mateixa i en l’ordre, que és el caos i la finitud aparent d’un calendari traspaperat i oblidat. Ningú encendrà la nit abans
És segur que tornarà el setembre i estovarem la terra per sembrar. Sembrarem de bell nou a l’octubre o de bell nou sembrarem al novembre, amb les clarors dels vespres dibuixant paradisos impossibles al cel de cristalls de marbre. L’olor del corral mos entendrirà i aguaitarem les ombres dels arbres per no escatimar en somnis
A mitjanit munto al terrat i observo el cel estrellat i observo el silenci embriagat, que és lo silenci del passat, lo silenci del poble que reviscola amb la calor i l’esperança d’una tardor per colgar de nou la llavor. Heus ací la roda de l’any, caiguda tantes voltes i tantes voltes emancipada de la
Fa temps que no escric gaire al bloc. No sé per què, la veritat, perquè la vida de pastor que porto ara mateix em permetria escriure volums i més volums sobre la meua vida, lo meu pensament i les meues patilles. Les meues patilles son un tema recurrent al bloc i en lo seu dia
Baixant amb les mans a les galtes i el record dels somnis que avui he tingut mentres les cabres pasturaven potser em fotré una llet que em farà rodar escales avall. Baixant les escales. Un record trist, un somni trist, però un cel blau en despertar m’ha fet pensar en la bondat de Déu i
Quan la tristesa em tregui les ales i el caminar descalç per camins terrosos esdevingue un llast per la meua reputació, recordaré que la mort comença pels peus i així despistaré a la ment amb veritats a mitges, però veritats, si més no, segons els éssers mortals.
L’aigua arriba mandrosament a la séquia. L’estiu tornarà i el somni, mentrestant, se’ns endurà com la raó lògica de l’ordre i el desordre del món se’ns endú sense avisar amunt i avall.