I Taronges dolces. Suc de llimona amb aigua. Licor de cafè. II Batut d’ametles. Melmelada d’albercoc. Batut de kiwi. III Al mercat dels divendres no hi queden pagesos, d’ençà que Ximo deixà la pedra. Hi ha aquell xic d’Alcanar i la Fina. Hi ha la parada de Javier de la Venta, que porta nous i
Jo no sé escriure i no sé de què escriure, però a voltes tinc la necessitat d’escriure i escric per escriure i no és estrany que escrigue xonades o coses que només jo sé desxifrar. Escric d’una revolada i no acostumo a rellegir-me per corregir-me. He venut les cabres i demà i passat, que ha
Volem anar a collir taronges, volem dixar la carretera vella per encaminar-nos per una de coneguda i fer llances amb cimals d’olivera. Volem canviar el motor i viure per ganes de viure, com aquell que tenia vuitanta anys i follava a la platja a l’hivern arran de mar. Ara quan arribe, ara quan torne, corre
Veníem farts de cervesa de blat, amb les panxes que pareixien bots, i a les roques del port pixavem i de seguit enfilavem pel carrer del barranc fins a sentir la ferum dels tarongers per a recordar les nits d’un altre temps. Ingenus, però sabuts, mos volíem i detestavem la llum del sol com l’àliga
I T’ofereixo la meua fe i allà on vaig et recordo somrient i enamorada. Jo, poruc, no vaig abraçar la claror dels finestrons quan vivia a les golfes, a propet del cel d’Ulldecona. I vaig a encendre un foc amb les meues esperances. T’ofereixo la meua fe i ploro la meua desventura quan perdo de
Jo espere allò que em trobe, un anar pasant els dies amb les mateixes persones i els carrers que munten i el port menut que és un monument al poble, i el pou de la Plaça de sant Pere i una gelor als peus i la remor de la mar quan la nit ja ho
I Quan l’ànima se li elevà per damunt del llit i per primera volta veié el seu cos i la ferida de l’operació al seu costat esquerre i sentí el silenci dels presents assistint la cirurgiana que el cosia, sentí una emoció diferent a l’eufòria i la candidesa pròpies dels sentiments terrenals. Tanmateix, a mida
I Miserables i covards, per què no dieu la veritat? Covards, miserables, la vida se us escapça quan obriu la boca per parlar. Sou l’ombra del lladre, flors marcides de plàstic, la lleganya de la peresa, el cagall de la bèstia, fills de l’odi i la ignorància lliurada al xantatge i la por de les
El vaixell s’ha aturat i a la cabina, el capità, embriagat, jau a terra. Benvinguts a l’oceà. En aquesta nit, àngels de la mar, lliureu-me al bosc nevat o a la vall on puga somniar altives atzavares i una pluja plovent sobre un camp d’alfals en primavera. I que la felicitat que habito,
Que la nit siga nit i de tanta nit que la claror blanca de la lluna vella m’esquince l’ànima i puga endevinar-te entre les ombres. I en saber-te descoberta de seguit m’abraces com una mare o com l’àngel que ens salva sense ser-ne mai conscients.
No crec en la bondat dels qui maten o censuren. Esta terra no coneix fronteres, ací podrem dormir tranquils, a l’altra riba, separats dels homes que generen conflictes o d’aquells covards que en viuen i es pensen que tenen la raó. No més diners, no més coses que embruten les ments. Mos importa, certament, un
Avui, esta vesprada, podria ser el dia que en complís 44. Però no. Avui no és el dia del meu aniversari, però això tant se val perquè avui -quatre gotes, cel tapat, ací, pasturant les cabres- he escampat bona cosa de sorgo. Bé, avui no ha estat el primer dia que intento atreure les tórtores
Fa uns anys vaig tenir una experiència molt desafortunada amb les anomenades teràpies alternatives (o naturals, com vulguen anomenar-se). No com a usuari, exactament. Aquella experiència em marcà molt profundament i des d’aleshores, sempre que he tingut l’oportunitat, quan un amic o amiga s’hi ha referit, evidentment jo li he mostrat la meua desafecció bo