Com tots los dimarts, després de ballar, la meua jove i jo, son pare, anem a la biblioteca de Vinaròs. Jo sospito que d’ençà que vam abandonar Tarragona, no hi ha hagut setmana que no haguem trepitjat la biblioteca. I ara em pena que Ramon, lo conserge, s’haigue jubilat. Malgrat la seua dèria per les
És possible que la vida no s’apague després de la mort, de qualsevol mort física. És possible que tots los organismes tinguen consciència. És possible que arribe el temps de la nostra extinció. Totes estes possiblitats no contradiuen l’existència del Déu cristià.
I Sovint quan sentim el dolor aliè mos adonem de la nostra fragilitat i si muntem al primer pis de les nostres emocions trobem a faltar els dies feliços i potser les lletres dels poemes escrits per fer-se entendre. Sense ser-ne gaire conscients, la nostra ànima es cristalitza i el nostre cor s’encongeix perquè se’ns
Massa tard per començar a llegir. Per què he obert l’armari dels llibres que es van salvar de l’aiguat de la catàstrofe?
I És segur que tornarà el setembre i estovarem la terra per sembrar. Sembrarem de bell nou a l’octubre o de bell nou sembrarem al novembre, amb les clarors dels nous dies, verdes al matí i roges al capvespre, dibuixant paradisos impossibles sota un cel de cristalls de quars. La ferum del corral mos entendrirà,
I Déu estava en los seus dies de pena i després ho estava en los seus dies alegres. Un dia vaig dir-li una obvietat. Vaig dir-li: ‘Tot passa’. Perquè tot passa, tot muda, tot canvia vulgues que no. Jo he passat de la pobresa a la riquesa. Però jo sé que he de morir pobre.
I Taronges dolces. Suc de llimona amb aigua. Licor de cafè. II Batut d’ametles. Melmelada d’albercoc. Batut de kiwi. III Al mercat dels divendres no hi queden pagesos, d’ençà que Ximo deixà la pedra. Hi ha aquell xic d’Alcanar i la Fina. Hi ha la parada de Javier de la Venta, que porta nous i
Jo no sé escriure i no sé de què escriure, però a voltes tinc la necessitat d’escriure i escric per escriure i no és estrany que escrigue xonades o coses que només jo sé desxifrar. Escric d’una revolada i no acostumo a rellegir-me per corregir-me. He venut les cabres i demà i passat, que ha
Volem anar a collir taronges, volem dixar la carretera vella per encaminar-nos per una de coneguda i fer llances amb cimals d’olivera. Volem canviar el motor i viure per ganes de viure, com aquell que tenia vuitanta anys i follava a la platja a l’hivern arran de mar. Ara quan arribe, ara quan torne, corre
Veníem farts de cervesa de blat, amb les panxes que pareixien bots, i a les roques del port pixavem i de seguit enfilavem pel carrer del barranc fins a sentir la ferum dels tarongers per a recordar les nits d’un altre temps. Ingenus, però sabuts, mos volíem i detestavem la llum del sol com l’àliga
I T’ofereixo la meua fe i allà on vaig et recordo somrient i enamorada. Jo, poruc, no vaig abraçar la claror dels finestrons quan vivia a les golfes, a propet del cel d’Ulldecona. I vaig a encendre un foc amb les meues esperances. T’ofereixo la meua fe i ploro la meua desventura quan perdo de
Jo espere allò que em trobe, un anar pasant els dies amb les mateixes persones i els carrers que munten i el port menut que és un monument al poble, i el pou de la Plaça de sant Pere i una gelor als peus i la remor de la mar quan la nit ja ho