Sento un profund enyor de la malaltia. Dels dies més cruels de la malaltia, fins i tot. Us semblarà una altra bogeria meua, però ara m’adono que gràcies a la meua malaltia i, sobretot, gràcies al treball de meditació que vaig fer, he anat creixent d’una manera gens convencional. Han passat 10 anys. Potser onze.
Escoltar els moixons. Morir d’excés de vida. No tornar mai més.
Tornar a començar. Recordar, no enyorar, ser. La vida a cegues.
Que neve a l’agost. Tots los octubre del món. Que balle l’hivern.
Han passat los anys. El Tro va morir fa temps. Los anys feliços.
‘Moltes vegades en els combats és evident que hom evitaria la mort si llencés les armes i demanés gràcia als enemics; i en tots els perills hi ha moltes maneres de fugir de la mort, si hom està decidit a fer-ho i a dir-ho tot. Però no és evitar la mort el que és difícil,
Si pot ser, que no canvie res davant dels meus ulls i que l’amor que em tinc un dia quede colgat d’arena fina i un altre dia la pluja em torne a la vida, quan torne la pluja estiuenca i jo torne a la vida conscient.
Des del meu humil i desorientat punt de vista (tot i que massa sovint em balla pel cap el ‘què fer’) penso que el primer que cal és una cimera de país on tota la patum d’organitzacions i partits netament separatistes debatin obertament a la ciutadania sobre la conjuntura actual i d’on surtin propostes que
Que la nit es llence a nedar o l’alba retorne massa pronte per ser viscuda entre abraços. Que jo no tingue mai raó i la gent em tinga per foll. Que l’aiguatge em faça mut, però que la felicitat m’aculle com l’avar acull la tristesa per error. I a la fi dels meus dies tinga