Pels marges de les nits corren ombres negres encegades, tristes, cercant lo migdia que els torne la calma o una font on beure. Segueixen vells camins, camins abandonats, senyals d’indrets antics que no els interessen o que desconeixen. Apareixen, moren: Heus ací llurs vides desassossegades, nascudes un dia en l’abisme dels móns i enterrades vives.
En Boada sempre hi és (perquè sempre hi ha estat). Llegiu-lo.