I La claror del sol entrava a la cambra on dormia. Les grunetes xisclaven des de feia hores. Ben bé era el migdia i encara dormia. Havia passat la nit angoixat, despert, aferrat al coixí, alçant-se, caient de nou al llit. Finalment, s’adormí. No recordava en quin moment de la nit s’adormí. II Al cap
Veig l’amic passar de llarg, els carrers deserts de gent, les botigues ben buides, les fonts callades, seques. El campanar repica. Qualsevol hora és bona. Les esperances pengen dels balcons de les cases. És l’hora de passejar i deixar enrere la tardor. O potser és l’hora de dir que és l’hora de tornar a ser,
Esperava trobar les vores on saltar de la vespra a la nit, lluny de la peresa que a voltes em sorprèn pels revolts dels camins que recorro als matins a la llum del solet mentre cau la calor que ofega les pedres i els versos que penso a redós d’esquelles que sonen i sonen i