Esta mica de cel, esta estona blava, este migdia i esta tarda a cavall entre el dinar i el crepuscle d’este domenge. Este final de l’estiu, vull dir, ara que han arribat los Quinquennals i los carrers s’han vestit per a la cerimònia. Ara que la llavor s’ha colgat i perviu com un miracle després
Ja us vaig parlar d’allò que m’advertí el metge, el cirurgià: ‘Hauràs d’aprendre a respirar’. A respirar pel nas enlloc de fer-ho per la boca, com ho he fet sempre. I sí. Doncs ahir, mentre m’alliberava el nas, me’n digué una altra: D’ací uns dies ja no te’n recordaràs. De què? Doncs mireu, ara pensareu
De fet, encara no conec el diagnòstic concret que m’ha dut al quiròfan i a estar vuit dies amb el nas ben taponat. Fins demà, diuen. Diuen que demà me llevaran los punts i hauré d’aprendre a respirar, que tornaré a la feina de pujar i baixar los barrancs del Montsià amb una embranzida insospitada.