Quan arribe la primavera compliré els quaranta. Els quaranta anys són un equador, un punt i a part per a segons què. Però els darrers anys, esta darrera dècada que munta dels trenta als quaranta, he descobert que allò que compta no és acumular dies, sinó fer-ho feliçment. Vosaltres pensareu que això ja s’havia descobert,
Si pogués aturar el temps, jo l’aturaria avui, perquè avui no tenim sol, només pluja i més pluja, al matí i al capvespre i ens plourà tota la nit. Visc amb goig el silenci de l’aigua i les tronades. Demà el sol mos llevarà, penetrarà a la cambra i mos quedarà el gran consol de
‘Li heu regalat l’amor dels ulls i Ell us trencava les cadenes.’
Esta mateixa vespra, quan passejavem amb ma filla Aran vora el mar, al Marjal, he recordat los dies que, fa vint anys enrere, jo passava a un pis amb vistes a la platja de Calafell. Aleshores, jo en tenia 18 i vint-i-alguns i dedicava els caps de setmana a col•laborar en l’excavació d’un jaciment epipaleolític