Volia volar, tornar a les muntanyes (i II)

Volia volar, tornar a les muntanyes. Havia pensat o imaginat què sentiria aleshores i sospitava que res de l’altre món, res que no hagués sentit cada dia d’aquells anys pasturant per aquelles terres curulles de matisses, romaní, argelagues, de garrics amb glans i migdies asfixiants a l’estiu i grisos i amablement airejats a l’hivern.

Volia volar i tornar a observar la mar des del cims i deixar-se acaronar pel vent de dalt. Volia tornar a sentir la buidor al ventre, volia sentir una volta més aquella tristesa tota vestida de màgia a causa de la solitud, al final del capvespre, i una mica d’ofec al pit així que girava per darrera vegada, ara ja sí camí del corral, quan lo sol havia desaparegut sense pensar-s’ho gens, inevitablement, i la claror tornava arran de terra per esdevenir la fosca de la nit.

Volia volar, però no volia fer-ho com les àguiles o els ducs, sinó fer-ho en el moment precís d’estimar, abans de tornar a somniar. Com un humà, potser com un humà d’un altre temps.

Afegeix un comentari