Quatre notes

I

Aquesta vida és tant efímera, és tant curta, es fa tant minsa, que si hi penso em consolo pensant que, si més no, tinc la sort de viure com jo vull, a la meua, i dono gràcies a Déu perquè soc molt conscient que no és poca cosa.

I quan hi penso em venen al pap els límits. Sí, aquells límits que Pedrolo volia pixar-se i quan escrivia ho aconseguia. A la seua, malgrat el règim. Com ara, ves, malgrat el règim. O els règims. O les collonades per no dir punyetes que anem col·locant-nos, gairebé endreçant, a la llomada, també val a dir-ho, sense que ningú mos obligue.

I així va la vida: Amb més bateria que corda, ara.

II

Segurament este divendres muntaré a Àger a comprar unes xisquetes de biberó. Ma filla Aran fa temps que me’n reclama, de xisquetes per fer créixer. Tres xaies i un xai, com diuen allà dalt. Ja mos entenem. Segurament demà ja tindrem la guia.

III

Avui, a missa, de sobte m’he emocionat sense saber per què. Segurament, perquè avui he tingut un dia força estrany i si em toquen m’amago com el cargol. Mai tant, potser massa pendent del somni -malson- que he tingut esta nit passada. Perquè hi ha somnis que son una murga. Sabeu què és una murga? Doncs un conjunt de músics que toquen malament. Però el meu somni no anava de música, ni de músics, sinó de situacions amoïnoses que m’estalviaré ara de narrar.

IV

Sento que la tardor s’esmuny. La pandèmia ho ha capgirat tot. O ha capgirat coses importants per a tothom. Ha remogut fins i tot el temps, els temps i les converses, les distàncies, tot. Tot, excepte allò que deia al començament referint-me al pas dels dies, dels anys, del temps, tant efímer, subtil. Inconscient, potser.

En fi, cuidem-nos i estimem-nos. De bon de veres, totes i tots.

Afegeix un comentari