El poema de la tardor

És tant fastuosa la llum

i el diumenge és tant solemne

que les cames em fan figa

així que el sol del migdia

llença l’àncora en el meu cap,

que és una magrana gegant,

i els ulls absents se m’acluquen

o moren i ressusciten

quan un núvol ho canvia tot

per acollir-me l’ànima.

El poble, com la balena

o com l’aigua neta del pou,

surt als balcons, puja als terrats

i ensuma la brisa del mar.

El diumenge no acaba mai,

només és la nit fingida,

només la Terra que gira.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *