La bassa del camí de les Senioles

Hi ha altres basses, al camí de les Senioles. Però la bassa de la infantesa d’alguns és esta, quan encara rebia l’aigua del pantà, una aigua fresca i neta. Natros hi arribàvem amb les bicicletes i no dubtavem en llevar-nos tota la roba i, conills, llençar-mos-hi de cap. Erem tant jovenets, que quan ahir em fixava en la seua fondària, em vaig adonar que a penes ara em cobriria poc més de la cintura, però natros mos hi llençavem els uns damunt dels altres i els peixos que hi havia mos rossegaven les cames en busca de pelletes i mos feien pessigolles.

D’això en fa molts anys. Mitja vida, potser més, i ahir vaig sentir unes ganes irrefrenables de tornar a la bassa del camí de les Senioles, avui tota plena d’herbes seques. Fa la sensació que fa més de mig segle com a mínim que ja no acull cap altra aigua que no siga la de la pluja, però jo sé ben bé que no i, com va escriure l’Estellés, ‘estic content i calle’.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *