Condueixo per carreteres
amb senyals confusos i antiquats.
Tant se val si tot va ser un somni
que a la fi vaig deixar en mans de Déu.
Semblava un matí sense boira,
però en fer-se tard començà a ploure
i la terra molla ens va salvar als dos
de no anar a raure barranc avall
com els gatots rampants i encegats
que fan vida als terrats del poble
i es pensen qui sap què al món aquest.
Els núvols, vulgues o no, baden.
Jo m’estimo més les garrigues
o uns bous cobejant cingles i valls.
És obvi que no em faig entendre,
que això és una pedanteria.
Una perfecta collonada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!