Quina serenata!

Son dos quarts de set i tot i que lo sol, diu l’iPhoneno sortirà fins a dos de vuit, la claror ja deixa veure el perfil dels arbres i la majoria d’estrelles s’han esfumat rere el tel prim i sublim d’un teló de fons que m’ha deleitat una nit més, amb el permís de a Lia i la Lila.

Encara no sé -i potser millor que romangue en la ignorància- la causa que ha fet bordar a les meues gosses -sí, este parell de la columna de la dreta- tant insistentment esta nit. Una rabosa? Un conill? Un ‘jabalí’? Siga el que siga, no m’ha deixat dormir d’una tirada i ara, en l’hora preciosa del crepuscle, estic més adormit que menys.

Ara son les set. La claror no només deixa veure el perfil dels arbres, sinó que és suficient per plantejar-se d’alçar-se de terra i emprendre una breu caminadeta.

Mai tant, les gosses tornen a bordar. Quina serenata!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *