Esbós de la solitud

Fes-me pensar en les coses

mentres cuses samarres:

En lo vent que ha fet avui

i el povalet de verdet

que cal llençar a l’aviram

abans de fermar el cavall

a la pleta dels corders,

ara, després de sopar.

Fes-me pensar en la xamba

que el gat de casa tindrà

quan s’escapolirà sol

entre la falda i el foc

i s’adormirà arraulit

al seu nou amagatall,

quan la gossa de casa

s’entretingue burxant-lo

per passar la vesprada

de qualsevol manera,

ara furgant al defora,

ara mirant lo fogar

o ara ensumant les brases,

manseta i juganera,

un poquiu tristoia pel fred

o per un mal pensament.

Veiéssiu lo foradet,

l’estret cau provisional

entre encenalls i llenya.

Més esquerp que l’aranya,

més audaç que les oques,

senyor de la foscúria

del paller i de la casa:

Ell, lo gat savi i sabut,

fonedís com una serp.

I fes-me pensar en l’aigua

i en arranjar la porta

i en fer baixar les cabres

que alego ja han de parir,

i en la teca dels mansos

i en les pells que cal salar,

coses de mai acabar.

Tot això ben prest, demà.

Demà serà diumenge,

dia de missa i dinar,

de dinar a casa, plegats,

de prendre el vell guitarró

i omplir la vespra de cants

i riallades dels vells

bufats de ratafia,

vi de bóta i barreja.

Demà, Déu ho sap, demà.

Potser, enlloc de fer gresca,

demà ens caurà el cel damunt

i la terra es negarà,

los animals patiran,

los conills s’amagaran

i no mos mourem d’ací.

Los vidres dels finestrons,

com los miols del gatet,

s’entelaran tot d’una

i la gossa s’ho mirarà,

potser encara més trista

o secretament alegre

per tanta fressa a este món,

imprevisible en el fons.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *