Ara, quan venia cap ací,
m’he fixat en les nuvolades.
Assegut al replà de casa,
la mica de vent em trasbalsa,
les gosses s’arrauleixen als peus.
Una dolça tristesa arriba,
però és una tristesa fingida,
cosa d’anar teixint emocions
tensades com un ordit de fils
que la trama anirà unificant,
talment com una teranyina
o un tresmall acabat de calar
així que el sol vespreja confós.
És lo sentir de cada dia,
jo sé que no té cap misteri.
Fa dies que no apareix lo gat.
Estos van i venen, son de nit.
Mengen de nit, dormen de dia.
Una volta em van portar un gatet,
un gatet que de ben menudet
se la fotia lluny dels verals.
Un estiu va desaparèixer
i un dia de tardor va acudir
com qui torna de firar al mercat.
Los gats, ara estan i ara no estan.
Al pedrís no els manca el seu menjar,
com a les tórtores i els coloms
que volten per les oliveres.
De tant en tant els dono veça
que escampo per la soca del pi.
Tot plegat fa de bon distreure
i a més fan bona companyia.
Les gosses, les cabres, los gatets,
les gallines, tots los moixonets.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!