Què hem de dir?

Hi ha tres voltes a l’any on al bar o a la cooperativa es pot parlar a l’ample de l’oliva: Quan l’arbre floreix, a finals de març i l’abril, quan lo fruit  ja ha passat la canícula del juliol i de cara a l’agost, quan lo pinyol ja està format, i a les velles d’agost i el setembre, que és quan l’oliva comença a madurar tot generant los seus polifenols, és a dir, les seues propietats nutritives segons cada varietat.

Comptat i debatut, se’n pot parlar tot l’any mentres no siga hivern. I és que si bé la dita diu que és al febrer quan s’esporga l’oliver, amb el rotllo este del canvi climàtic tots anem com volem i anar cremant rama fins que mos dixen.

Sospito -sospita contrastada- que enguany la collita no serà com la dels anys que mos han precedit. No diuen també que sempre es pot anar a pitjor? Doncs heus ací una prova fefaent. Mai tant, si es pot anar ‘a menos’ en esta vida! Però ja sabeu la consigna del tio Duardo: ‘Menys és més’. És certa si fas anar l’enginy i et fa feliç tot allò que el sistema no promociona. Claret.

És a dir, que enguany me quedaré amb les ganes de fer monovarietals de sevillenca i morruda. Amb prou feines en faré de farga i pels quatre fans que tinc que no m’ho perdonarien ni amb qualsevol excusa cara.

Ara aniria bé que plogués -pels que som de secà-. Que plogués com plovia a l’agost fa una, dues i tres dècades ençà. Amb ganes, amb alegria. Llamps, trons, xàfec, avall a tota! Dos dies de pluja i saó fins la tardor. I val a dir que el sol no apreta tant com altres anys i els núvols sovintegen. Tampoc lo juliol ha estat dels més calurosos que recordo, val a dir-ho.

En fi, que amb poca o molta oliva, enguany tornarem al molí. I això sempre fa festa. I ja entrats en les coses que distreuen, el 30 d’este mes triarem les cabres i donarem per encetada la paridera de la tardor. Arriba la bonança tot aguaitant els dies de Nadal.

I quan arribe el Nadal voldré tornar a estar on som ara: A les acaballes de l’estiu, a principis d’any, car l’any comença al setembre. Els antics tenien molt clar que l’any començava amb la verema, després amb l’oliva, tot seguit amb la sembra i tot plegat sense treure l’ull del corral per no deixar-se perdre ni un sol cap del bestiar.

És lo cercle de l’any, la roda, lo cicle vegetatiu que des de fa milers d’anys recorre camins, carrerades, lligallos, passos, marrades, fonts, abeuradors, masos, viles, ciutats, fronteres, serres, collades, valls, carenes, costums, llengües, cultures que es troben i, amb sort i trellat, es follen enlloc de fer-se la guerra.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *