La nit son los grills,
los gossos bordant,
l’olor de purí,
l’olor del corral,
la porta oberta
i l’aire escolant-se
per tot lo maset.
Dues espelmes,
un Parenostre,
una alegria,
les esperances,
una lectura,
una reflexió
inesperada.
També son estels,
la lluna blanca
que il•lumina el camp.
Que n’hi ha prou de llum
que l’alba roba
i encén el fogons
dels pobres i els rics
que esperen la mort
que els ha de venir,
potser un dimecres,
potser un divendres.
Les parets blanques
imitant la calç
dels masos antics
alçats amb pedra
lligada amb morter.
Lo gat feréstec
que caça de nit
i no miola,
mira fixament.
Lo gat salvatge
que jo alimento
amb pinso comprat
a cal Violí.
Avui, diumenge,
esmorzarem junts
passada la nit,
la nit dels dies
que van desfilant
sense cap pressa,
perseguint lo temps.
Ací va nàixer
en Pere Galès,
cristià, protestant.
Humanista, és clar.
La gent poc ho sap.
Era de canvi,
era de crisi,
les ments confonen
desitjos i anhels,
futur i present,
present i passat,
segons la moda
i les aparences.
Les samarretes
de les consignes
ràncies, podrides.
La nit avança,
la foscor m’acull,
sona una esquella.
Hi ha vida al corral.
És una esquella,
un desig de pau,
d’acabar amb cacaus
allà on bufi el vent.
La lluna decreix,
per cert, mentrestant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!