Amics

L’amistat, els amics, son un espill d’un mateix. No vull dir que l’amistat no siga possible, ans al contrari, tothom té amics pels quals donaria la cara i quelcom més si ho haguessin de menester.

Em refereixo que un amic es dóna als teus maldecaps, les teues pors, i no hi ha secret que valgue. Per això l’amistat acostuma a tenir un prestigi tant alt. I merescut.

Tinc la sort de tenir alguns bons amics, que son aquells amb qui t’hi sents a gust i amb els quals pots compartir la teua vida. Perquè abans t’has obert amb la sinceritat que t’allibera de la càrrega de les petites i grans incerteses que el món d’ara ens depara.

I adonar-se del valor magnànim de l’amistat -al marge del 2 i el 3.0- és necessari. És un exercici d’autoconsciència que només el temps i les experiències poden afinar.

S’ha escrit molt sobre l’amistat. Per mi no té misteri: L’amistat evoluciona i és bo tenir present que l’adjectiu tant de moda d’’incondicional’ no serveix en el cas de les amistats. Almenys, jo no me’l crec per la raó bàsica que l’amistat s’ha de viure, s’ha de suar, s’ha de posar a prova. I això implica estimar a l’altre en les seues virtuts i també en allò que a hom li pareixen els seus grisos.

L’amistat, en este sentit, sempre paga la pena. Al cap i a la fi, l’amic és un espill d’un mateix.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *