Admeto que m’agrada l’estiu quan plou o fa núvol. Que la canícula em fereix, que no em deixa gaudir de la meua feina. Que la meua ànima o esperit s’arronsa i estima la primavera plujosa i no s’adapta als embats de les solejades.
A l’estiu el temps s’aferra a una quietud inquietant. Potser per això així que arriba la tardor i els dies s’escurcen hi ha aquell que comenta que ja n’hi havia prou de tant d’estiu, que ja feia nosa tanta eixutesa en l’ambient. I jo penso que té raó i d’alguna manera m’alegra escoltar-ho.
Avui, comptat i debatut, és 25 de juliol. Si jo hagués estat emperador romà hauria declarat aquesta data com a assenyalada. Sant Jaume. ‘Si per Sant Jaume plou, abans de vuit dies pedregada’, conten. Però ja ho veieu: Avui carda un sol que s’hi caga la mosca, el mosquit i…
La previsió és que no pedregue, ni d’avui en vuit, ni en nou, ni en deu. Déu n’hi do. Però tant se val, perquè hi ha dates astronòmiques que no caduquen d’un segle per l’altre, i a partir d’avui les vespres comencen a escurçar-se. Primer un minut, l’endemà un altre. I per la Mare de Déu d’Agost, la nostra discreta Isis, la claror ja és una altra. I arribarem a la pluja agostenca, que sempre fa de bon anomenar, amb una llum renovada. Que així siga.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!