No recordava que vaig guardar veça per a sembrar-ne mig jornal i avui m’ha aparegut lo sac mentres plegava una borrassa. He fet una part per a les tórtores que ronden per ací i he deixat lo sac al lloc on era en previsió d’escampar-lo el proper març o abril.
Amb esta canícula fa de mal moure’s. Ja sé que esta és la mateixa cançó meua de l’any passat. És així: No tinc remei: No soc gens amic de la calor. Si per mi fos, viuria en una eterna tardor, en allò que els insulars, amb molt de trellat, anomenen ‘la primavera d’estiu’.
Jo, com ma filla Aran, som de passar calor, som calurosos. Què hi farem? Quedar-nos a casa? Mai tant!
Mai tant, que avui és divendres i he regat. I per bé que baixava el reguer sencer, m’he xopat de cap a peus. Primer he posat los peus en remulla dins la séquia i així que he notat la felicitat allà baix, m’hi he acabat deleitant fins les patilles. Bona cosa d’aigua, enguany, que no en manca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!