Solcades

Eduard Solà Agudo

5 de juliol de 2020
0 comentaris

Les formigues

Les formigues pareix que visquen en un univers a banda, en un estat al marge, en una dimensió amb un llenguatge i uns codis totalment aliens a la lògica humana. I, tanmateix, és ben bé el contrari. La seua organització en colònies son considerades pels estudiosos com a superorganismes, per bé que certament se’ls reconeix que tenen un llenguatge i una forma d’organització que trascendeix fins i tot en la seua capacitat per mutar biològicament i adquirir ales, per exemple.

Natros en som parents de forma molt remota, entre altres coses perquè es considera que com a espècie (actualment son milers de subespècies) tenen el seu origen al Cretàci Mitjà (fa 110-130 milions d’anys).

Tot i que m’entenc millor amb los gossos, sempre m’ha entretingut observar les formigues, les grans arquitectes, les capaces de tots los prodigis que puguen esdevenir sobre la Terra. Si plou, és possible que em vingue un pensament en favor de les formigues. A l’estiu, al camp, m’entretinc resseguint rues de formigues que segueixen un camí que enllaça un punt A, el formiguer, amb un punt B, el qual es va desdibuixant a mida que la distància es fa més llarga.

Una vegada vaig fer un experiment per saber amb quina fauna insectívora convivia a la vora del maset. Vaig obrir un meló per la meitat. Una meitat me la vaig berenar i una altra la deixí a la soca d’una olivera. L’endemà, lo meló (un meló de tot l’any) estava del tot parasitat. També hi havia formigues. Les vespes (o les abelles, que encara no les sé distingir) hi tenien los fiblons ben enclavats. Devien xalar cosa de viure. Les formigues, en canvi, eren menudetes i s’hi passejaven. I hi havia més fauna que ara no em feu el dir el nom perquè us enganyaria.

El cas és: Què hi feien allà les formigues menudes si és evident que no podien arrossegar el meló fins al cau? Doncs jo m’imagino que explorar. Aquelles formigues tenien una missió concreta. I això no ho diu el llampat del Solcades, sinó que em remeto a la Viquipèdia: ‘[les colònies les formen] en gran part femelles estèrils que formen castes d’’obreres’, soldats’, o altres grups especialitzats. Les colònies també tenen alguns mascles fèrtils i una o més femelles fèrtils anomenades ‘reines’’.

Les formigues. Als mantes o badocs com jo és normal que les formigues mos fascinen. Potser perquè els hi tenim un respecte sincer i solemne. La nostra por no és que mos piquen o mos pugen per la cama o els braços si fem vivac o reposem en un marge, sinó perquè som conscients que la Humanitat pot prescindir de natros, però si haguéssim tingut la mala pata de néixer formigues haguéssim llepat de totes, totes.

I encara més. Conta la Viquipèdia que les formigues saben resoldre problemes complexos. Per tant, les formigues coneixen, com a mínim, un mètode. Parlo seriosament.

Comptat i debatut, em plantejo si fóra possible que les formigues, amb tot això que sabem, no tinguen una consciència que va més enllà del fer de reconèixer-se part d’una colònia i d’una mateixa espècie.

Això em du a pensar en un possible paral•lelisme amb la cosmologia en relació a l’organització social del treball i les classes i l’economia que tenien els antics egipcis.

Fascinant, tot plegat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!