La remor de l’estiu als camps d’oliveres és cosa de les cigales i el seu cant hipnòtic per constant. Així que arriba la calor, ‘xic-xic-xic-xic-xic-xic…’ I quan pareix que l’òpera ha arribat al zenit sensorial, una de més a prop i una de més enllà comencen el seu ‘xic-xic-xic-xic…’ i així fins ben entrada la vespra, a quarts de vuit ben bé, quan los grills desperten de la seua letargia i pensen ‘ara és la nostra’: ‘Cric-cric-cric-cric…’
Personalment, no tinc preferència per cap de les dues simfonies. Potser la dels grills em resulta més amable pel fet que arriba quan ja deixem de banda el sol i emprenem l’altra meitat de l’òrbita solar. Potser per això, perquè arriba la nit i el ventijol propi de les vespres d’estiu. Pel recolliment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!