Reneixo a soles

Reneixo a soles

de la nit fulgent

com una soca

a punt per talar,

quan l’aire gira

pel costat incert

i els moixons callen,

lo cel es tanca,

la lluna es penja

i esdevé el no-res,

un pensament fosc

i una llumeta

per aferrar-se

a qualsevol alè.

Adéu a l’arbre,

maleït l’home

que vingué a serrar

i em ferí de mort

sense adonar-me’n.

Brotarem de nou,

mai tant si ho farem,

a la llum del sol

i sense témer.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *