Reneixo a soles
de la nit fulgent
com una soca
a punt per talar,
quan l’aire gira
pel costat incert
i els moixons callen,
lo cel es tanca,
la lluna es penja
i esdevé el no-res,
un pensament fosc
i una llumeta
per aferrar-se
a qualsevol alè.
Adéu a l’arbre,
maleït l’home
que vingué a serrar
i em ferí de mort
sense adonar-me’n.
Brotarem de nou,
mai tant si ho farem,
a la llum del sol
i sense témer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!