He tornat al maset, al rebombori de les nits solitàries escoltant lo vent entre les oliveres, a la pau tornassolada, al somni estrany i lluminós que al cap d’uns minuts de despertar ja no recordo, però la seua llum encara em sacseja l’ànima i el ventre. He tornat als migdies que un dia vaig anomenar oceànics, al poema d’ahir i avui encarnat, a la joia, a sentir com lo sol que m’encega i em venç esdevé penombra fonent-se lentament amb la terra, amb la serra de Godall a l’Est i els Ports a l’Oest. He tornat al fem i al purí, a les mosques que fan més amable aquest silenci del vent. I espero que plogue. Espero el matí entenebrit, boig, gelós de tanta claror i de la calma dels nius colgant dels arbres que no han estat arrencats. Ací, amb la fina essència dels vells per no perdre’m del tot. O ben bé per alliberar-me.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!