Vessa l’aigua
d’un vell càntir
sobre els meus ulls.
Necessito
un poc més de temps
per dibuixar
aquesta aurora
fonedissa.
Desa la mar,
desa el rostre
de la lluna
i de la tarda
desolada.
Deixa que el món
mos contemple
i s’enamore
del nostre amor.
Tot ve a néixer.
És possible,
l’impossible.
Per exemple,
que floreixi
l’argelaga
i el romaní
sobre el rocam.
Que el migdia
se’ns endugue
allà on li plague.
Que la vida
es torne sublim
i mandrosa.
Que els meus braços
i els teus braços
abracen junts
aquest instant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!