El darrer dia de març arribaren les orenetes. Jo les vaig vore volant pel carrer, mentre los veïns i veïnes aplaudíem dels balcons estant. Li vaig comentar a la Mercè, la veïna del davant, i ella també s’hi havia adonat.
Quins dies més tristos per a una primavera. Avui he llegit que el dia 9 tornarem al confinament parcial, però que l’estat d’alarma encara en té per mesos. És normal.
Fa temps que vaig llevar-me el Twitter de sobre. De Facebook, fa molts anys que no en gasto. La televisió no sona. Només Catalunya Música, de tant en tant. I de tant en tant faig una ullada als blocs i em fixo en els titulars d’aquesta casa.
Enlloc del Campanaret, d’en Pla, he revisitat els còdols de la Laura Casas. Cinquanta còdols al mar (Ganzell, 2018). La seua lectura em relaxa i m’inspira. L’he recomanat sovint.
Tots hem estat joves alguna vegada. I al final, tornem a l’armari de la infantesa per escodrinyar els rastres d’una vida. De la nostra vida. Potser per això el terrat de casa -el meu armari- és un espai solemne. Domèstic i solemne. Per les senyals, per les cicatrius, per les enganxines dels xiclets ‘da duro’. Per les plantes que sempre han estat allà i fa uns anys vaig trasplantar amb un compost nou. I la reviscolada fou colossal. Per aquell bagul de mimbre que amaga la roba de quan erem els herois del carrer, amb la pell torrada pel sol i la salabror de la platja.
Tot això ja ho va escriure Gil de Biedma i molts altres poetes i poetesses. També en parlen els Cinquanta còdols al mar, magistralment.
Tempus fugit. Hic et nunc. I revisitar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!