Cafè i lectura (VI)

Relectura breu i amena de l’adaptaciô que J. Cortés fa de l’Odissea (Bromera, 2001), d’Homer.

L’Odissea és dels clàssics que vaig llegir durant els anys d’alumne a la universitat. Va ser el primer any, per a l’assignatura d’Història Antiga, que impartia la professora Dolors Molas. Uns anys després llegiria una adaptació comentada de la Ilíada, la qual no puc referenciar perquè es troba entre la pila de llibres que comentava fa uns dies en aquesta sèrie d’articles.

Jo no soc un bon lector i encara menys de clàssics, a excepció dels textos bíblics, sobretot del Nou Testament, a causa de la meua fe en el Déu cristià, en Jesús. Tanmateix, malgrat no em considero un bon lector de clàssics, faig l’esforç de llegir-ne alguns i cercar algunes referències a la Viquipèdia.

Quan vaig llegir l’Odissea i la Ilíada, no era el mateix creient que soc avui, tot i que tampoc diria que fos un ateu i encara menys un ateu, diguem-ne, de pedra picada, per bé que com a tots els joves la influència de la família tampoc m’era una cosa aliena vulgués o no acceptar-ho. I jo vaig criar-me en un ambient marcadament religiós.

Com al protagonista de l’Odissea, Ulisses, te n’han de passar a la vida per a convèncer-te de la pròpia naturalesa. D’allò que estava escrit al frontó del temple de Delfos: ‘Coneix-te a tu mateix i coneixeràs l’Univers i les seues lleis’. Doncs la meua naturalesa, penso, està molt condicionada per la meua educació en el si de l’esperit o el missatge de Jesús, començant per assumir uns valors i continuant per assumir també que en els pitjors moments de ma vida, l’experiència – l’experiència llegida- de l’Evangeli m’ha estat una crossa important.

D’alguna manera, l’experiència dels antics grecs coneixedors dels cants de l’Odissea narrant el periple d’Ulisses en el seu retorn a Ítaca, primer acompanyat del seu cos d’exèrcit i més tard a soles, els devia mantenir la creença en llurs valors portadors d’una veritat capaç d’enllaçar la vida terrenal amb les divinitats i la vida a l’Hades o el més enllà. I és que el món de les creences no deixa de ser un enllaç amb allò que potser ens cal anar teixint de bell nou (recordant), talment com la fidel Penèlope recordava el bell passat al llarg d’una llarga i penosa, però esperançada espera.

Afegeix un comentari