La llum groga de l’escala

La llum groga de l’escala

quan s’escola pel menjador

així que pla gira el capvespre

i els silencis es confonen,

des del carrer, els terrats i el cel

de les grunetes que xisclen.

 

La claror d’un matí d’estiu,

blava com la mar salada,

blanca com un camp d’ametlers

florits quan los vents s’escampen

pels camps d’ordi i trepadella

que les rosades fan créixer.

 

Les pluges d’agost, gelades,

que mos porten el misteri

de cada cosa que torna,

de la llavor solitària

enterrada en dies de calor,

quan la quietud mos feria.

 

Lo sol rogenc del novembre,

estel fonedís de la nit.

On vas? D’on véns, fill d’Ulisses?

Missatger de la plenitud,

de les ànimes valentes

que tornen al poble a soles.

 

Quan lo crepuscle i l’aurora

cavalquen pels camins antics

i els estols d’estornells s’alcen

per encomanar-nos la pau,

la roda de la vida viu

en el cor d’una olivera.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *