Ahir vaig acabar de llegir Silenci, de Gaspar Hernàndez. És una obra certament… M’aturo perquè encara no he trobat l’adjectiu que més em plau d’emprar perquè segurament no abraça la complexitat del que s’hi narra. O potser és a causa de la meua manca de vocabulari.
En qualsevol cas, és una obra magnífica i ho és perquè està escrita en primera persona. Sempre (i els qui per ventura aneu seguint aquest bloc ja ho sabreu, malgrat ja no m’hi encaparri tant) he reivindicat la literatura en primera persona.
De fet, aquella obra que amb més ardit esperit d’elogi he escrit ací és un recull de narracions viscudes i passades pel sedàs de la consciència de l’autora. Em refereixo als Cinquanta còdols al mar, de la Laura Casas. Una obra editada per un geni d’aquest país, l’Eduard Boada, de Ganzell.
Torno al Silenci, aquesta meravellosa obra. Una obra que respira saviesa en tant que una persona no iniciada en la matèria (o matèries, millor) a través de la qual es desenvolupa la trama dubto que s’hagués sentit còmode narrant-la. Talment com si jo, que soc llicenciat en Història, per exemple, em posés a escriure sobre l’etologia de les tortugues marines. Em caldria l’experiència, més enllà de la bibliografia.
Per això, la persona inquieta té l’oportunitat de submergir-se en un terreny i desconegut amb la certesa que gràcies a la senzillesa (aparent senzillesa) del text, aquest li suscitarà reflexions al marge, però evidentment en relació. En relació a l’univers de la filosofia oriental i les dites ‘teràpies alternatives’, precisament. Perquè l’experiència que s’hi explica és potent i a la vegada insòlita, però que tanmateix no és inversemblant en els nostres dies, ni entorns.
Una obra, Premi Josep Pla el 2009, que recomano de llegir. Intel•ligent, atrevida i distreta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!