La rondalla

Doncs ara ha arribat l’hora de publicar ‘La rondalla’. És així i no hi busqueu raons.

És una hora

i pla m’aturo

per conèixer

la nova en ment

que em dicta el vent.

La vesprada

a foravila

ja festeja

l’escomesa

del qui sembra,

del qui sega,

del qui pesa

i del qui premsa.

Guaiteu l’hereu,

l’enclenxinat,

tot perfumat,

tant remirat

i primmirat.

En una mà

hi du un sol clavell,

tot ell vermell,

pel gran serrell

del seu capell.

Lo poble ho sap:

Este xiquet

no és un distret, 

no té secret.

Qui, sinó ell,

és tant rebec?

Lo món és d’ell,

tot li escau bell.

Però un pastoret

d’aquell indret

no s’ho pensa:

És més murri,

més fet al tremp

del camp silent

i el llamp roent.

A l’obaga

i al bon solaç,

no penca pas,

però prou en sap

de fer-se el jaç

i omplir el cabàs.

Qui, sinó ell,

és tant mordaç?

Tot sol solet

sense un ralet,

el bon vailet

es fa el barret

i el gaiatet.

I al seu sarró

guarda un bon mos

que comparteix

amb el seu gos.

Al seu costat

tot és badar.

No mou un dit

però és ben ardit,

prou atrevit,

té do de pit.

I ja plego

i ja m’endreço,

que en este món

de feréstecs,

qui mal no fa,

mal no pensa

i qui no brega,

no ensopega.

La rondalla

ha estat escrita.

Si aprofita,

sigui dita.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *