Doncs ara ha arribat l’hora de publicar ‘La rondalla’. És així i no hi busqueu raons.
És una hora
i pla m’aturo
per conèixer
la nova en ment
que em dicta el vent.
La vesprada
a foravila
ja festeja
l’escomesa
del qui sembra,
del qui sega,
del qui pesa
i del qui premsa.
Guaiteu l’hereu,
l’enclenxinat,
tot perfumat,
tant remirat
i primmirat.
En una mà
hi du un sol clavell,
tot ell vermell,
pel gran serrell
del seu capell.
Lo poble ho sap:
Este xiquet
no és un distret,
no té secret.
Qui, sinó ell,
és tant rebec?
Lo món és d’ell,
tot li escau bell.
Però un pastoret
d’aquell indret
no s’ho pensa:
És més murri,
més fet al tremp
del camp silent
i el llamp roent.
A l’obaga
i al bon solaç,
no penca pas,
però prou en sap
de fer-se el jaç
i omplir el cabàs.
Qui, sinó ell,
és tant mordaç?
Tot sol solet
sense un ralet,
el bon vailet
es fa el barret
i el gaiatet.
I al seu sarró
guarda un bon mos
que comparteix
amb el seu gos.
Al seu costat
tot és badar.
No mou un dit
però és ben ardit,
prou atrevit,
té do de pit.
I ja plego
i ja m’endreço,
que en este món
de feréstecs,
qui mal no fa,
mal no pensa
i qui no brega,
no ensopega.
La rondalla
ha estat escrita.
Si aprofita,
sigui dita.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!