A casa tenim una biblioteca dispersa, tant a nivell geogràfic com emocional. El pas dels anys ha anat configurant un recolliment de les obres força desendreçat, però ara que hi penso condicionat, tanmateix, per una antiga decisió de ma mare de concentrar els llibres a la casa que habito. I per bé que col·locats com seria favorable no cabrien en un sol pis, fa uns anys vaig prendre la decisió d’apilar-los en llocs segurs, força hermètics, és a dir, allà on els peixets de plata i altres animalons no puguin fer-hi de les seues.
Per tot això, tinc un desig pendent de resoldre, que és el de transformar el pis de sota d’on visc en una biblioteca formal. I he pensat que, per bé que a ma filla Aran li abelleix llegir i obrir les portes dels llibres, la qual cosa val a dir que m’alegra molt, ho plantejaré com una activitat que farem entre tots dos junts. Segurament, aquest estiu que ja s’apropa.
Primer, però, hauré de comprar els prestatges d’alumini i muntar-los fins ben amunt. Després, anirem seleccionant els llibres. Per una banda, els llibres infantils i juvenils, on destaca la col•lecció de títols dels Grumets de la Galera que tant agrada a ma filla de remirar. Per una altra banda, els títols segons la matèria. I cada matèria diferenciada de l’altra i geolocalitzada per ordre alfabètic de l’autoria.
D’acord amb aquest propòsit, hauré de cercar un espai per als meus arreus de forjar, els quals tinc pensat de traslladar a la part superior de la casa. Al terrat. De fet, segur que el terrat és lloc més encertat per a que romanguin.
I en acabat? D’acord, en acabat tot això hauria d’anomenar una taula, una o dues butaques, un sofà, els llits, les làmpades… I allò que és primari, bàsic: La música. Ho veieu? Sempre començo la casa per la teulada.
Un dels meus plaers confessables no és tant llegir, com el fet d’escodrinyar llibres i fer-ne piles. És una manera de passar el temps, però aquesta m’entreté força més que tantes altres. Em fixo en l’edició, el pròleg, les marques d’ús, els subratllats, en alguns casos, els ex-libris, les signatures, les dedicatòries…
A voltes em passa que ensopego amb una obra que potser abans no m’havia cridat l’atenció i m’hi endinso fins a convertir-la en una lectura d’allò més agradable. Recordo, a tall d’exemple, La Busca, de Baroja, en una edició del 1995, commemorativa del centenari del seu naixement, a càrrec de Caro Raggio. O l’adaptació juvenil de l’Odissea, d’Homer, a càrrec de Jesús Cortés, editada per Bromera el 2001. I així podria anar citant tantes altres obres que m’han ajudat i m’han traslladat a indrets meravellosos.
Una altra cosa son aquelles lectures que descobreixo a les biblioteques públiques de Vinaròs o Les Cases, on tant sovint anem a llegir i a fer els deures amb ma filla, després del ballet.
Una d’aquestes descobertes la vaig recomanar al bloc per Sant Jordi. Es tracta d’una lectura molt curteta, però que em va emocionar moltíssim. Es tracta del Diari de Briseida: L’oli (Bromera, 2018), d’Anna Moner. O l’obra de Gaspar Hernàndez, Silenci, de la qual ahir vaig escriure’n unes ratlles i que avui, segurament, acabaré de llegir.
En fi, cuideu-vos molt.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!