Cafè i lectura (II)

Del terrat estant, on hi tinc la tomaca que ahir us deia, veig passar per la banda de la serra els pocs cotxes que circulen per la ‘nacional’. A la dreta, el mar. El silenci és gairebé total, si no paro compte de la ràdio o la televisió del veí de davant, que escolta un monòleg de Leo Harlem, del Club de la Comedia. Conec alguns dels seus monòlegs perquè em distreu la manera ràpida que té de comunicar-se. Jo he intentat alguna vegada expressar-me amb aquesta fluïdesa i mai me n’he sortit. Jo soc més de pensar les paraules i si he de parlar en públic val a dir que no valc un ral. En canvi, clavar el rotllo escrivint és una altra història. Ja he dit més d’una vegada per ací que si em donen cafè i bolígraf -o les ‘notes’ de l’iPhone, com és lo cas- tinc rotllo fins que em canso. Ni un punt més, ni un punt menys: Fins que em surt dels nassos. Com ara. Com tothom.

De moment la televisió no em fa nosa perquè continua apagada a l’espera que algun dia desaparegue definitivament de casa. La televisió, pel meu gust, és l’únic aparell domèstic totalment prescindible. Una altra cosa son los llibres. La nit passada vaig encetar una lectura esplèndida. Vaig per la pàgina 82, me’n queda una bona tongada. Quan l’acabi us en faré cinc cèntims, però de moment voldria introduïr-vos una reflexió que m’ha suscitat un dels seus passatges. Una reflexió sobre el silenci, que val a dir que tampoc és una novetat en aquest bloc de fotografies, proses variades i poemes de culte.

Per no anar d’avançat, d’entrada, he de dir que he cercat al diccionari l’entrada ‘silenci’ i m’ha plagut trobar-hi les dues accepcions possibles. L’una, al fet de romandre volgudament en silenci. L’altra, a l’absència de soroll o so.

L’autor del llibre que estic llegint i que revelaré en el següent post va tenir la genial idea (que va durar fins que el seu cap va dir prou) de radiar el silenci de la nit des de diferents indrets. Cada dia un de diferent. Val a dir que devia ser quan jo ja vivia a Tarragona, car el seu programa el seguia cada nit mentres vaig viure a la ciutat comtal.

Quina meravella, el silenci. Voleu saber una veritat? Tingueu paciència. Voleu conèixer la veritat? Tingueu paciència i interpreteu el silenci. Això ho dic jo, ara, i em remeto a l’experiència propia.

El silenci és l’aliat del tota cosa susceptible encara de ser escodrinyada. Ho repeteixo: Si vols l’excel•lent en un examen, tingues paciència, però si vols anar més enllà i acaronar el cel per uns instants de l’existència, tingues paciència fins a interpretar el silenci, la sublim essència del símbol, tant humà com diví a la vegada.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *