Solcades

Eduard Solà Agudo

10 de març de 2020
0 comentaris

Lo fred de l’hivern

Lo fred de l’hivern,

lo cau del conill,

lo cric-cric del grill

fi com un cordill.

Cada rosada

de cada matí,

que munto a Catí,

als verals encantats

pel silenci mut

de tota vida.

Jo, pertot arreu,

i la teua ombra

en la meua gran ment

i la meua ment

imaginan-te

i desitjant vore’t

abans no em more

qualsevol dia

de mandra total,

perquè sóc mandrós,

més mandrós que un gos,

però això són figues

d’un altre paner,

vesper, jornaler

o de cal bon forner.

Volto pel carrer

i m’assec, també,

al banc de missa,

a prendre el ventet,

ben sol, ben solet,

tocat del bolet.

Qualsevol indret

on estar-me dret

rima amb els mots ‘pet’,

’estret’, ‘set’, de fet.

Seguim per seguir,

també s’ha de dir,

amb l’olla a bollir

i a taula el bon vi.

Però que dius? Perdius,

si rius o somrius

i ja em despenjo

i faig cap a Dosrius.

Estic adormit,

a callar s’ha dit.

Quina xonada,

tot això que he escrit.

No tinc pas esma,

de cardar un bon crit

sentit o esquifit

per dir ‘bona niiiiiiiiiiit’!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!