Lo fred de l’hivern,
lo cau del conill,
lo cric-cric del grill
fi com un cordill.
Cada rosada
de cada matí,
que munto a Catí,
als verals encantats
pel silenci mut
de tota vida.
Jo, pertot arreu,
i la teua ombra
en la meua gran ment
i la meua ment
imaginan-te
i desitjant vore’t
abans no em more
qualsevol dia
de mandra total,
perquè sóc mandrós,
més mandrós que un gos,
però això són figues
d’un altre paner,
vesper, jornaler
o de cal bon forner.
Volto pel carrer
i m’assec, també,
al banc de missa,
a prendre el ventet,
ben sol, ben solet,
tocat del bolet.
Qualsevol indret
on estar-me dret
rima amb els mots ‘pet’,
’estret’, ‘set’, de fet.
Seguim per seguir,
també s’ha de dir,
amb l’olla a bollir
i a taula el bon vi.
Però que dius? Perdius,
si rius o somrius
i ja em despenjo
i faig cap a Dosrius.
Estic adormit,
a callar s’ha dit.
Quina xonada,
tot això que he escrit.
No tinc pas esma,
de cardar un bon crit
sentit o esquifit
per dir ‘bona niiiiiiiiiiit’!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!