Estranya i amiga

Mentres esperava que ma mare sortís d’una botiga, un home amb el cabell blanc i caminar enèrgic creuava la via pel pas de vianants. Semblava atrafegat. En pujar la vorera del meu costat, ha ensopegat i ha caigut. Quan he anat a auxiliar-lo, a ajudar-lo a alçar-se, he notat que la mà li tremolava.

Mentres s’espolava els pantalons, m’ha agraït el gest. La senyora de la botiga ha sortit juntament amb ma mare. Es coneixien. Tot ha quedat en un ensurt.

Però aquell gest, aquell bac, m’ha deixat una remor a l’estómac. Per un instant he sentit una llàstima profunda. Caure, de sobte, tenir un accident, et fa prendre la mida de la vulnerabilitat de les nostres vides. I malgrat tinga un bon desenllaç, la nota greu perdura en la memòria. El record d’aquella mà tremolant prenent-ne una altra d’auxiliadora i estranya. Estranya i amiga.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *