Quan jo era un adolescent tenia una aparell que m’estimava per damunt de tots: El walkmam AIWA. En vaig tenir AIWA i SONY, i me’ls enduia allà on anava: Al col•le, d’excursió, pel carrer, durant els viatges interminables del barri al poble… En ‘Panta’ també el duia incorporat allà on anava. Fins i tot quan vam tenir l’edat de marxar sols a l’aventura del Gòtic. Carrers Tallers, Canuda, Petrixol… Amb mil pessetes en teníem pel metro i unes cintes pirates de concerts dels Toasters o els Skatalà o els Doors, per exemple. Portàvem melena i calçavem botes Martin’s.
Pels carrers sovintejaven les consignes Oi!, Trojan i SHARP, que cadascú li donava el significat que més li petava. Si mos sobrava algun duro, ho rematavem al frankfurt de Creu Coberta, de tornada a casa. Si havíem firat prou abans de sortir de casa, mos deixàvem vore pel ‘Lobo’, sempre pendents de l’hora, que els mòbils no existien, ni pensaments que existíssin mai.
Amb los cassets mos podíem gravar les cançons que més mos plaïen. Per aquells temps, em coneixia millor la discografia completa dels Doors que els pronoms personals en anglès. Tenia un llibre suadíssim amb totes les lletres traduïdes. Per a què en volia més?
I de tots los cassets, en tenia una caixa plena de cintes de Rock Català. Estava al dia i, si no, mon cosí m’hi posava.
Lo primer concert de ma vida va ser dels Pets, just l’any que van treure el Fruits sex, a Sant Carles de la Ràpita. Me’n recordo perfectament perquè vaig haver de tornar a peu al poble vorejant les platges, de nit, perquè la colla dels grans, la de mon cosí, portava una merda que no sabien on estaven, ni si era de nit o es feia de dia. I la condició que a casa sempre em posaven per sortir de nit és que no em separés del fitxa de mon cosí.
Aquella nit, en acomiadar-me de mon cosí i la seua tribu, aquest va tenir la gentilesa d’amollar-me un bitllet de 5000 pessetes i les claus de casa. Ja he dit que no estava a n’este món. I vaig comprar-me una samarreta de l’avellana, la dels Fruits Sex. I encara en vaig tindre per passar mig mes.
Va ser l’estiu que per festes lluïa cada nit la samarreta que els Sangtraït m’havien signat al Discomania d’Hostafrancs. La colla se’n fotia i tot, però l’’Últim segell’ s’ho mereixia. Era l’any que l’Enderrock va treure el seu primer número.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!