Una pixada gloriosa

Quan lo dolor desapareix, però saps que tornarà, s’obre un parèntesi d’alleujament, relaxament i, en certa mesura, d’esperança.

Les ‘pedres’ al ronyó continuen sense sortir. Ara, mentres escric, sento la rèmora del dolor intens i punyent que els fàrmacs, per fi, han aturat. Però el dolor tornarà. I no sé quan, ni fins quan.

Les amistats m’envien missatges interesssant-se per la meua salut i em sap greu no respondre al moment. Un moment en que estic clavat a la dutxa amb l’aigua ben calenta rajant sobre el meu costat.

Deia que quan el dolor minva també s’obre un parèntesi d’esperança. Perquè en l’absència de dolor t’adones que ‘no hi ha mal que cent anys dure’. I aquesta realitat empeny a la confiança que, chi lo sa, potser es tracta d’una pixadeta més i glòria.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *