La creença

Vaig descobrir n’Elisabeth Kübler-Ross amb el seu best-seller La mort. Una auroraMe’l vaig llegir íntegrament un matí tot passejant pels camps de Vilalba dels Arcs, a la vora d’on cada Setmana Santa representen la Passió.

Hi ha lectures que, certament, no et deixen indiferent. I aquesta n’és una. I ho és sobretot perquè l’autora parla categòricament, desafiant aquelles persones incrèdules amb el seu missatge.

Jo no puc dir que mai he tingut cap experiència que no puga racionalitzar. Si faig memòria, n’he tingut com a mínim una. Una experiència centrada en una nit de pregària, abans d’adormir-me. No va ser una experiència completament de goig, i sempre me l’he explicat (mai fins ara n’havia parlat amb ningú) en base a la suggestió, car atravessava una època de molta feina i em sentia poc gratificat.

Jo soc creient. Un creient volgudament ingenu, a qui no li agrada fer bandera de la seua fe, potser perquè sempre he tingut el convenciment que la fe és un viatge que dura tota la vida. Un viatge que no es construeix, sinó que es viu sense edificar. Un viatge cap a la Llibertat curull de manifestacions que et fan avançar sense esperar cap reconeixement, ni recompensa. I això és així perquè també crec en l’atzar del destí i en la voluntat de l’ésser.

He conegut persones que es consideren atees. Però en el seu ateísme hi he reconegut o m’ha semblat veure a voltes un dogmatisme en benefici de la seua ètica, del seu ideari. Fins i tot, m’atreviria a dir que encadenades allò que pretenen representar.

I jo penso que la virtut de la Llibertat és la consciència que emana d’ella. Perquè estimar implica respectar, que des del meu punt de vista és allò que Déu fa amb Tot. Només així podem dir que estimem.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *