Còlic

Tinc pedres al ronyó. Des de fa uns dies que sento la rèmora del còlic i em medico preventivament. Les infermeres i el metge del Clínic de Barcelona, d’una humanitat i d’una professionalitat enorme, aturaren un dolor que s’albirava més intens del que patia fa uns dies, abans de tornar al poble, a casa.

Des de fa uns dies que arrossego este còlic, que no acaba de fer net. Fa unes hores pensava que ja havia expulsat l’arena, però encara no fa una hora m’he desvetllat amb un dolor agut. El dolor agut del còlic. D’una revolada m’he plantat a la dutxa amb l’esperança que l’aigua bullent acabés amb aquell dolor tant punyent. Feia tres anys que no tenia dolor de còlic i, és clar, havia tornat a beure Coca-Cola i cafè sense la mesura que em convindria.

I ara torno a la calma, esperant el dia o l’hora que este dolor m’abandone. I ara torno a l’agenda dels bons propòsits, ara que tomba l’any.

‘Demana un desig’. Salut. Des de fa més d’un any que no fumo, de la qual cosa n’estic molt complagut. ‘Demana un desig’. Bé, també hi ha desitjos principals i que no diré per no embolicar la troca, ara.

Ma iaia, que va viure 93 anys més que menys feliços, sense malalties greus, ni discapacitants, sempre acostumava a dir que la salut costa molt de conservar i molt poc a perdre. N’estic d’acord. El calvari de la malaltia de món iaio i la seua mort prematura marcà la vellesa de ma iaia.

La mort no té misteri. Neixem un dia i un altre dia morim. Per mi, el que continua essent important és viure feliçment i això té molt a veure amb la bonesa, però això també son figues d’un altre paner que deixo per a unes altres reflexions.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *