Lo terrat és mitja vida. Això ho dic jo, però aquesta expressió la va inventar ma iaia, que de ben segur tenia el terrat més florit del poble. En vaig ser testimoni durant més de trenta anys.
‘Lo terrat és mitja vida’. I no li mancaven los pins, ni els nesprers, que ella feia néixer amb una traça que em meravellava, ni les ‘trenes de Santa Teresa’, que jo he reviscolat i que enguany han florit i de quina manera.
Tampoc mancaven les palmes, ni els plançons d’olivera farga, ni els de figuera, que cal plantar la vespra de Sant Joan i de cap per avall per a que la saba corri.
He escrit més d’una volta al bloc que tinc afició pel vivac, però val a dir que tinc més afició a adormir-me al terrat de casa mentres contemplo els estels, amb un cafè calent i una lectura breu entre mans. I algunes voltes, quan em desperto, potser a causa del motor de les barques que surten del moll, espero embadalit el sol ixent a la Punta de la Banya del Delta. L’espectacle és total.
El dia comença, els galls fa estona que entonen el seu cant estrident i enèrgic. El dia comença i una visita a la dutxa és suficient per endreçar-ho tot de bell nou.
És l’hora de tornar al terrat de la serra, on hi passo mitja vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!